Les maduixes i els mesos de l’any

Una mare tenia dues filles. Una era bona i eixerida, espavilada i complidora, senzilla, cordial i molt
treballadora. L’altra era desagradosa i maleducada, mimada i consentida, desplaent, creguda i
esquenadreta. Resulta que la mare només tenia ulls per a la filla desagradosa, i volia perdre de vista la
bona filla. 

Faltaven dos dies per Nadal quan la mare dóna un cistell a la bona filla i li diu: “acabo de tenir un antull:
vull maduixes per Nadal. Vés al bosc i cull totes les que trobis, i no tornis fins que no portis el cistell
ple”.  

Sense saber on anar, la pobra noia es posa a caminar per la neu i al mig del bosc se li fa negra nit.
Udolaven els llops. Estremida i confosa, la noia va voler tornar a casa refent les seves pròpies petjades.
Però al cap li ressonaven les paraules de la mare: “Pobra de tu que tornis amb el cistell buit!”. 

Ja tremolava morta de por quan veu una llumeta llunyana. I ella que se n’hi en va. I camina que
caminaràs, seguint el llum, arriba a una casa. Truca, mig decidida mig temorosa. Obre un nan amb
barbes fins als genolls. Era el mes de Gener, gentil i bonàs, que vivia allí amb els seus onze germans.
 
Quin alleugeriment va sentir la noia en ser convidada a fer nit en aquella casa alegre, cordial i
escalfada! L’endemà a l’hora d’esmorzar la noia va explicar als dotze mesos de l’any la seva desgràcia.
El vell Gener va dir: “Maig, surt al bosc. Vés-hi amb l’Abril i el Juny, i feu la vostra feina”. Surten tots
tres mesos germans i amb lleus moviments de les seves mans converteixen el prat glaçat en un verger
de fruits primaverals. 

Van omplir el cistell de la noia amb maduixes, i també amb nespres, albercocs, cireres i flors, i la noia
va tornar a casa molt contenta. La mare (que no entenia res) es va afartar de maduixes i després va
començar a rumiar, perquè volia saber com s’ho havia fet, la noia, i li volia treure el secret. 

Passats els Nadals, i a dos dies de la Candelera, la mala mare va dir: “tinc antull de préssecs. Vés i omple’n el cistell, i no tornis si no el tens ple”. 

La bona filla prou sabia que al gelador mes de gener no es feien préssecs, però ella, obedient, agafa el
cistell i s’entafora al bosc, i camina que caminaràs arriba a la casa dels mesos, truca a la porta i explica
als nans l’antull de la mare.

“Mesos de l’Estiu”, va dir el vell Gener, “sortiu i feu la vostra feta”. I amb lleus moviments de mans van
fer la feina i la noia va tornar a casa carregada de préssecs i altres fruites de l’Estiu, com prunes,
melons i síndries.

I passat el temps, quan faltaven dos dies per Sant Jordi, la mare va dir: “tinc desig de castanyes”. La
noia va sortir amb el cistell i als pocs dies tornava carregada de castanyes de la Tardor, a més de
codonys, raïm, figues, magranes, pomes, nous i carbasses de tota mena i mida.

Temps després, quan faltaven dos dies per Sant Joan, la mare diu: “ara vull taronges”, i la noia surt i
torna amb el cistell curull de taronges i mandarines, i molta altra vianda d’Hivern, com ara bledes, cols o
carxofes.

Què havia passat? Que la mare havia seguit la noia per saber d’on treia aquell bé de Déu de fruits fora
de temporada. I amb el secret après, va enviar l’altra filla a la casa dels nans germans mesos de l’any.
A descor i a reganys la noia mandrosa se n’hi va anar, truca i li obre la porta el vell Gener.

—Vinc de part de ma germana —va dir la capriciosa, sense saludar—. Que vol un carregament de
fruits de totes les estacions de l’any. I que m’ompliu fins dalt els cistells del camió que tinc a fora. De
pressa, que he d’anar al mercat a vendre-ho tot. 

Els germans mesos de l’any es van mirar, arrufant el nas. I ells que sí, surten, mouen les mans amb
gestos suaus i fan la seva feina i carreguen els cistells del camió fins dalt. I la noia va marxar sense
donar les gràcies i sense dir ase ni bèstia.

La mare va rebre la filla amb grans crits, convençuda que havia trobat un filó i que es faria les barbes d’or. Però anant per descarregar el camió… què es va trobar? Que els cistells de l’Hivern era tots plens de neu glaçada. Els de la Primavera vessaven de pedra de calamarsada. Els cistells de l’Estiu feien angúnia de tantes llagostes verdes, grills i saltamartins com hi havia. Allò era una plaga! I els cistell de la Tardor eren plens fins dalt de fulles de colors, caigudes dels arbres.