El caçatió, una nova aventura boscana

I ja van tres. Passejant pel bosc enguany hem ensopegat amb tres famílies que
caminaven en busca d’un tió. No cal dir que al davant de cada família avançava
un, dos o tres menuts, obrint camí, decidits, ben equipats, mirant i remirant, la
cara espavilada, apartant branques i fulles, en busca de qualsevol pista que els
dugués al lloc on els esperava el màgic tronc.

I, gran sorpresa… Davant dels nostres ulls incrèduls les tres famílies han trobat
el tió. Com us ho heu fet?, hem preguntat. Ah, doncs…, ummm, ix…

I vinga plorar i riure d’alegria i d’emoció. I nosaltres, com ells. Rient nerviosos. I
els menuts, per terra, abraçats al tronc de la barretina vermella. Com ha estat
possible? Com l’heu pogut trobar…, si aparenteu ser poc més que xics
excursionistes i d’experts exploradors no en feu pas la cara…

Com us ho heu fet? Si el bosc és tan gran i perdedor! I té tants corriols
enganyadors, tants forats amagats, tants túnels foscos entre bardisses que no
porten enlloc, tantes fondalades amb relliscoses rases, tants alts avencs de
perilloses parets… I és tot tan ple d’argelagues que es claven a les cames i
punxen i esgarrinxen i no deixen avançar! Com l’heu pogut trobar?

Ah. Llavors hem sabut que els uns avançaven amb un mapa del tresor, dibuixat
a llapis per l’avi, ara fa 50 anys, i trobat en un calaix del seu armari, amb
indicació de camins i ponts, noms dels grans arbres i els grans rocs; i l’indret
exacte on cada any apareix el gran tronc. Els altres anaven amb mòbil, gps i un
futimer d’aplicacions. Fins el nom i la situació de les constel·lacions duien a
punt, per si se’ls hi feia de nit i havien d’improvisar una ruta a cel obert. Els
darrers anaven a pèl. Fiats només de les pròpies intuïcions i les evidències
empíriques que apareguessin pel camí. Així mateix ens ho han dit ells. Amb les
orelles altes i els ulls ben oberts han sortit de casa. De primer, escoltant la brisa
que a estones sonava a nadala, olorant després les flaires de pet pudent (ai,
aquestos tions petaners…) i buscant a tota hora qualsevol indici, ja fos un tros
d’escorça de tió, o algun tros de bufanda a quadres o la típica flassada de tió
o… la darrera i decisiva pista: l’enfilall de peles de mandarina, trobades per
terra, escampades, ara aquí, ara allà, entre les fulles, i a tocar…, sí, sí, a tocar
del vell tronc que feia la migdiada sota un roure, cobert de fulles. I és que ja se
sap (tothom ho sap) que el tió és golafre i sempre que pot menja (i no para)
peles de taronja i mandarina.

Vet aquí la caça del tió.