El senyor Hivernàs

Això s’era quan les rates llegien i els humans rosegaven crostons, que pel cel van sonar cornetes anunciant l’arribada del senyor Hivernàs.

Què us diré? Tothom va córrer a ficar-se dins les coves, perquè d’aquell homenot  n’havien sentit qui-sap-les…, i a qual pitjor.

Deien que aquell home era enorme, gegantí, gros com un ós. Malcarat, desdentegat, geniüt i malparlat. Deien que sempre tenia calor i que en comptes de jupa, duia un mantell de neu blanca sobre el cos. Deien que aquell mantell en comptes d’escalfador era gelador. I deien que no era teixit de fils de seda ni cotó sinó de gel tallador com puntes de ganivets. I encara deien que de de les butxaques d’aquell abric seu en sortien esgarriats tots els perillosos vents del món. Deien que en arribar a la terra l’homenàs bramava llamps i trons per la boca, i que en un tres i no res es treia el gros abric i el llançava damunt totes les criatures del món. Deien que mentre feia això, reia a batzegades, amb la pitjor intenció, cofoi de glaçar el món, deixant la terra trista, a les fosques, amb tothom tremolant de fred.

Tanta por li tenia la gent que ningú es va moure per anar a obrir la porta quan van sonar els terribles trucs del senyor Hivernàs a la porta.  

Estaven arraulits al racó, ben agafats i morts de por. 

Però resulta que un xic enjogassat s’havia apartat de la falda de sa mare, i s’havia acostat a la porta on ressonaven els cops.

La gent va xisclar i tots van córrer cap a la porta, esperant el pitjor, quan de sobte veuen aparèixer el xic en braços d’un vell rialler, blanc de barba, cap pelat, tot catxassa, rodó de panxa, i bonhomiós.

Van quedar esglaiats.

Era aquell el senyor Hivernàs?

Sí! 

Què havia passat?

Doncs que havia estat tanta la por per l’anunci de l’arribada del senyor Hivernàs, que tothom s’havia posat a treballar durant dies i dies, omplint el graner, fent jerseis de llana i conserves de menjar, i amuntegant llenya vora la llar. 

I quan el senyor Hivernàs va arribar i va tirar el seu fabulós mantell gelador sobre els éssers del món, tota la terra es va glaçar, sí, i les cuques van morir, sí, i els camps es van gebrar, sí, però els humans s’havien ficat dins les cases, tancadets i guardats del fred, amb els seus paücs i les seves bufandes, i els seus tupins de vianda.

I allí van estar durant dies, endreçant les coses, fent el pa, reparant les eines, i explicant històries a la vora del foc, cada dia en fer-se foc. 

I passats els mesos, aquell senyoràs se’n va anar, i tots el van acompanyar a la porta i li van dir adéu amb la mà. Sense tocar-lo… No fos cas que estés gelat… 

Deixa un comentari