“Ai carai de Fra Gargai…”
Diuen que la paraula “carai” o “carall” ha estat el renec preferit dels capellans. Vol dir que era un renec poc renec. Un renec mig renec.
A l’inici “carall” feia referència a l’òrgan sexual masculí, però ja fa molts anys que s’utilitza com una forma d’expressar admiració, enuig, sorpresa… “Ai carai de Jaumet!”, deien els avis quan apareixia el Jaumet.
“Carall” és una paraula amb moltes variants al llenguatge popular. Per exemple: carai, caram, caratxu, caraixu, caramba.
Encara avui quan algú molesta se li diu: “vés-te’n al carall!”.
La murrieria popular explica que Fra Gargai era un monjo que per no dir “fotre” deia “carall”. Vaja, que era un home primmirat, tiquis–miquis, carregat d’escrúpols. D’aquesta historieta, al llenguatge popular n’ha quedat una frase feta que acostuma a sortir a col·lació cada vegada que algú manifesta un comportament semblant al del frare Gargai. Llavors, amb bon humor, acostumem a dir: “Els escrúpols de fra Gargai, que per no dir fotre deia carai”.
En el cas que “carall” sigui renec, és un renec molt suau. Tan suau que una senyora va dir al gran lingüista mossèn Alcover que “carai” era el renec de la Mare de Déu.
De “carall” deriva “carallot” (que és un insult) i “carallada” (que vol dir cosa estranya, petita, impertinent).
