L’estació despullada
Els pansits vestits dels arbres fan ara una catifa de colors sobre el terra del bosc. La
tardor es despulla i ens convida a la reflexió.
La iaia fa mitja asseguda en un punt on toca el sol. Teixeix una bufanda o uns peücs
per a quan vingui el fred.
Ran la rasa, sota la pollancreda encesa d’or, un jove descalç canta una cançó. Qui li
pot privar ara i aquí de fer el seu concert a ple pulmó…?
La tardor és densa, madura, olorosa, silenciosa i misteriosa. Ara és el temps de la
vida minúscula, secreta i oculta.
