Contra la dutxa
La dutxa és un mal invent.
La dutxa és l’invent d’un inventor boig que s’aprofita de l’invent previ d’un altre
inventor boig.
Per entendre’ns: primer va arribar l’invent de l’aigua calenta canalitzada i després
va venir la dutxa.
Estem parlant de la dutxa en països de clima com el nostre, és clar. En les nostres
latituds, la dutxa existeix perquè tenim aigua calenta. Cas contrari, la dutxa no
existiria.
La dutxa és un mal invent perquè és acomodatícia i perquè afavoreix el
malbaratament.
Poques vegades s’havien dutxat, els nostres avis. Si de cas, a l’estiu, amb
enjogassats riures, fent anar una manguera com si fos una serp, o sota una galleda
lligada a una corda, per superar una esbojarrada juguesca entre amics.
Tret d’aquests moments, les nostres iaies i els nostres avis es rentaven vora la pica,
o en un cossiol, allargant els braços cap a l’aigua, adaptant la temperatura del cos a
l’aigua freda, fent-ho de forma progressiva. Primer les mans i els braços, deprés les
cames i els peus; la pell de la cara, el coll, el cap, el clatell, i… finalment l’esquena…
Així ens podem rentar també nosaltres. Com qui assumeix un repte, com en un
divertiment de salut i superació. Et rentes amb aigua freda i a poc a poc t’adaptes a
una situació inèdita, canviant, sempre nova.
Esbufegues, el cos es remou, treus aire, espernegues… Et fas fregues. Una cosa
darrere l’altra.
És així com al final arribes a trobar gust en l’aigua lliscant des del clatell fins a
l’últim os de l’espinada.
Fas una esgarrifença de salut i plaer, respires, i t’asseques.
Una bona manera de començar la jornada. Amb estalvi d’aigua, per descomptat!
