Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta…

Una vegada hi havia una nena que es deia Marieta, i que era molt gormanda i una mica trapella. Un dia la mare li va donar dos eurets perquè anés a la carnisseria a comprar un quilo de fetge de xai per al sopar de la família. I cantant la Marieta va anar al poble a comprar el fetge, però en passar per cal pastisser va veure uns caramels a l’aparador que semblaven molt bons, i es va quedar mirant-los molta estona, pensant com li agradaria de menjar-se’ls.

Que sí que no, va entrar a la botiga i va demanar al pastisser quant valien aquell caramels.

—La paperina sencera val dos eurets, Marieta.

La Marieta s’escapà corrents, perquè tenia l’encàrrec de la mare ficat al cap, que li deia que havia de comprar el fetge per al sopar. Però a mig camí de la carnisseria, la Marieta va girar cua i va tornar cap a la pastisseria, perquè sentia les veus dels caramels que cridant li deien: «Marieta, torna enrere, que t’estem esperant!». I quan va ser davant de l’aparador de cal pastisser, podria jurar que va sentir com els caramels lluents cridaven: «Marieta, entra i vine a buscar-nos, que estem molt bons i som molt dolços».

Que sí, que no, que sí que no, a la fi la Marieta no va poder resistir més i va entrar a la botiga.

—Senyor, pastisser, vull la paperina sencera de caramels.

El pastisser li va donar la paperina de caramels. Ella va pagar els dos eurets i va sortir contenta, cantant una cançó i menjant-se els caramels, primer un i després un altre. I un altre i un altre.

En un tres i no res se’ls va haver acabat tots. Llavors es va llepar els dits i va començar a fer el camí cap a casa. De primer marxava cantant, però tot d’una va recordar que s’havia gastat els dinerets del fetge per al sopar de la família i llavors es va posar molt trista, pensant que la mare no tindria tall per posar a taula, i el pare s’enfadaria molt en saber que no hi havia tall per sopar…

Plora que ploraràs, la pobra Marieta pensava: «¿com ho faré? Si no porto el fetge a casa, la mare i el pare em renyaran, i fins i tot potser em faran fora de casa».

Però vet aquí que en passar per davant del cementiri, la cara de la Marieta va canviar tot d’una. De primer va veure que les portes eren obertes. Després va recordar que aquell matí havien enterrat un pobre homenet que en vida era molt estimat de tothom i que mai s’havia sentit a dir que fes mal a ningú, perquè era incapaç de matar una mosca.

De cop la Marieta va tenir una idea i es va posar molt contenta. Decidida, va passar la porta del cementiri i va caminar cap a la sepultura feia poques hores havien enterrat aquell homenet tan bo i tan estimat de tothom.

A aquella hora el cementiri estava buit. L’aire era quiet. No se sentia ni el vol d’un ocell. Així que caminava, la Marieta es va començar a espantar. Tenia por del que anava a fer. I es va posar a caminar més a poc a poc. En passar per entre la filera de xiprers, va afinar les orelles. I en aquell moment va sentir: «catric, catroc!». Es va aturar, espantada. Va escoltar millor «catric, catroc! Catruc, catroc!». Va respirar fort. Era el seu propi cor, que havia agafat por i bategava fort: «catruc, catroc! Catruc, catroc! Catruc, catroc!».

La Marieta va apretar el puny, ignorant els batecs del seu cor, va caminar més de pressa cap a la tomba de l’homenet acabat d’enterrar, i quan va ser allí va enretirar la terra. Després va obrir el taüt, i amb un ganivet que duia a la butxaca, va obrir el pit de l’homenet, va agafar el fetge i el va posar dintre la paperina dels caramels que li havia donat el pastisser. Després vaa baixar la tapa del taüt i e¡va escampar una mica de terra pel damunt, i corrents, corrents, com si l’empaitessin els gossos va tornar a casa, tota escabellada i atemorida.

Quan va entrar a casa, la seva mare li va dir:

—Marieta, Marieta, has trigat molt i el teu pare està a punt d’arribar. ¿Ja portes el fetge per al sopar de la família?

—Sí, mare, sí. Porto un fetge molt maco i molt tendre.

La mare va fregir el fetge. Se’l van menjar i tots van anar a dormir. Però quan ja era al llit, la Marieta va sentir que algú trucava a la porta. «Pom, pom, pom!». De primer va pensar que era el seu cor, que tornava a bategar fort, però després, tota estremida, va sentir una veu que ressonava:

—Marieta, Marieta… sóc a la porteta, tu m’has pres el meu fetget, i jo et prendré el teu peuet.

La Marieta es va ficar ben endins del llit i es va colgar el cap amb les mantes. Però encara i així, sentia sorolls, trucs, passes…, i la veu de l’homenet que des de l’escala tornava a ressonar:

—Marieta, Marieta, sóc a la primera escaleta…, tu m’has pres el meu fetget, i jo ara et prendré el teu peuet.

La Marieta no gosava ni respirar. El cor li bategava molt fort. «Catruc, catroc! Catruc, catroc!». Se sentia més morta que viva. No gosava moure’s. No gosava parlar. Però… i si cridava? I si confessava a la mare el que havia fet?

—Marieta, Marieta, sóc a la segona escaleta…, tu m’has pres el meu fetget, i jo et prendré el teu peuet.

La veu d’aquell homenet tornava a ressonar, més fonda, més forta, lenta, amb parsimònia. Tantes vegades com graons pujava, la veu tornava a ressonar, i la Marieta se sentia defallir, a punt de morir, entaforada dins el llit. No sabia si plorar o cridar… Fins que va arribar el moment que l’homenet era a dalt de tot de l’escaleta, al replà on dormia la Marieta, i la veu va dir:

—Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta…, tu m’has pres el meu fetgte, i jo ara…

(En aquest moment, els adults que expliqueu aquesta història als nens, els heu d’agafar el peu, sobtdament, i dir:)

—Et faré pessigolles als teus peuets!

2 thoughts on “Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta…

  • 28 d'octubre de 2017 at 22:02
    Permalink

    La meva iaia me.l explicaba diferent! La vostra verció m.ha encantat!!! La meva Marieta baixava al carrer a fer l.encàrrec de la mare ,i a la plaça del poble es trobava als amics que la cridàven per a que juguéssin amb ella, la Marieta es distreia i tancàven la carisseria…s.havia oblidat del encàrreg de la mare!!! Aleshores tornant a casa va veure un penjat, i va tenir la idea d.agafar.l.hi el fetge, i a la nit sentia :-“Marieeeeta sóc a la primeraaa escaletaaaaa” -Marietaaaa sóc a la segonaaa escaleeeeta…així successivament fins que quan el nen menys s.ho espera ,tot agafant.lo de cop diu: ja et tinc!!!!! Oooooo als meus fills els encanta!!!!

    Contestar
  • 9 de gener de 2019 at 15:05
    Permalink

    Jo ho havia escoltat prop de l’any 1960, al costat del foc on explicaven als nens unes estupendes històries de terror, capaços de traumatitzar un ruc, a Castelldefels i vaig escriure unes línies en un butlletí local, per deixar constància d’aquesta i altres històries que ara es perden amb la vida de presses moderna. En la versió de la meva infància, la Marieta agafava el fetge d’un penjat. Només Déu sap quan es va començar a explicar aquesta història

    Contestar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *