Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta…

Hi havia una vegada una nena que es deia Marieta. Un dia la mare li va donar dos cèntims perquè anés a comprar fetge per sopar. Sense fer-se pregar, la Marieta es va calçar i va sortir corrents cap a la carnisseria. Però passant per la confiteria va veure uns caramels rodons que brillaven com el sol. Eren tenyits de tots els colors, i allí ben posats a l’aparador es veien tan llaminers que semblava que la cridaven dient: “Marieta, ens vols tastar?”. 

Ella que es posa a mirar-los i…, que sí, que no, que sí, que no, al final entra i diu:  

—Senyora Francina, quant val una paperina de caramels?

—Dos cèntims —li va dir la mestressa.

La Marieta es va mirar els dos cèntims que tenia a la mà i tota enrogida va dir: “massa cars”, i va sortir corrents, sense ni recordar-se de dir “passiu-bé”. 

Va caminar un tros enllà. Però anava tota atabalada per aquells caramels tan bons que no es podia treure del cap. De cop, ella que es gira i se’n torna a la confiteria.

—Posi’m una paperina de caramels —va manar tota decidida. 

La confitera els hi entrega i la Marieta se’n va molt contenta amb els seus caramels rodons de tots els colors. Quan va ser un tros enllà s’asseu en una roca, obre la paperina, se’n menja un, tapa la paperina, la torna a obrir, se’n menja un altre, la torna a tapar, i així es va estar una bona estona fins que al final se’ls havia menjat tots i no li’n quedava ni un.  

Ja se’n tornava a casa amb la panxa plena i la paperina buida quan li ve al cap l’encàrrec de la mare. 

—El fetge! —va cridar, i es posa a plorar. —Si no porto el fetge, la mare em renyarà. 

“Què diré, què faré?”, es va posar a caminar, arrossegant les cames, tota trista i ensopida, pel camí cap a casa, fins qua va ser davant del cementiri, i allí es va aturar. Va mirar la grossa porta de ferro i la va empényer. Xirric xirrrrrric. Entra, catric, catroc. En aquell precís instant l’enterramorts suava fent un fossar a pic i pala per enterrar-hi un homenet que s’havia mort la nit passada. D’esquitllentes de l’enterramorts la Marieta s’acosta a la caixa del mort, la destapa, catruc, catruc, serra les dents, enfonsa la mà i arrenca el fetge de l’homenet mort, xip, xop, i d’una revolada el posa dins la paperina de caramels. I corrents se’n torna a casa. 

Quan arriba, la mare ja l’esperava. 

—Marieta, has trigat molt i el pare és a punt d’arribar. On és el fetge?

—Aquí, mare.

La mare va agafar el fetge i el va fregir a la paella, amb oli i ceba, xiuuu, i se’l van menjar, nyim, nyum, i se’n van anar a dormir. 

Feia una nit negra. L’òliba va xisclar al campanar. Xuuh, xuuuuuth. Tocaven les deu, ning, nang. El vent bufava, shhhhhhuuu. Sonen les onze, ning, nang. La Marieta no podia dormir. Sonen les dotze. Ning, nang. 

Algú va trucar a la porta. Pom, pom… Ni el pare ni la mare no van anar a obrir. Es van sentir més trucs. Trucs i retrucs. Pum, pom, pum, pom… Cada vegada sonaven més forts. Però ningú no anava a obrir. I després d’un silenci…, patapom! Un fort cop. Com si algú hagués esbotzat la porta amb una destral. La Marieta tremolava de por dins el llit, clic, clac, clic, clac. Les dents de dalt picaven amb les de baix, i no les podia aturar. 

Llavors va sentir una veu fonda i fosca que cridava: 

—Marieta, Marieta, sóc a la primera escaleta…

—Mare… —va gemegar la Marieta—, què és aquest soroll que sento?

—Són els porcs que grunyen —va dir la mare, endormiscada.

La veu fosca va tornar a cridar:

—Marieta, Marieta, sóc a la segona escaleta…

—Mare! —va cridar la Marieta—, què és aquest soroll que sento?

—És el cavall a l’estable —va dir la mare, ben adormida. 

Es van sentir més ròssecs i i més esbufegs que ressonaven per l’escala. Cluc, fuuuu, cloc, fuuuu. La Marieta es va colgar sota les mantes del llit. 

—Marieta, Marieta, sóc a la tercera escaleta… 

Fuuu, cloc, cluc, buuuuuf, cloc, cluc. Esbufegecs i ròssecs anaven escales amunt. La mare roncava. Runc, runc. El pare també roncava. Ronc, ronc. Arraulida dins del llit, la Marieta no gosava ni respirar. El cor li bategava tan fort que semblava que se li volia escapar del pit. Catruc, catroc! Catroc, catruc!. 

Va sentir un ròssec a l’escala. Fuuuu. I la veu fonda, que tornava a dir:

—Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta… 

—Mareeeee! —va cridar la Marieta espaordida.

Però ningú no va respondre. 

—Marieta, Marieta, sóc a la teva porteta…, tu m’has pres el meu fetget, i jo…

Nyec, es va obrir la porta… I va passar la mare i d’una revolada va agafar el peu de la Marieta, i li va dir:
—Et faré pessigolles als peus, per gormanda i desobedienta! 

(Així podeu acabar també vosaltres el conte: agafant els peus dels vostres menuts i fent-los-hi pessigolles, sobtadament).

 

 

Conte inclós al nostre llibre Rondalles inoblidables: Els contes més populars de la tradició catalana.

2 thoughts on “Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta…

  • 28 d'octubre de 2017 at 22:02
    Permalink

    La meva iaia me.l explicaba diferent! La vostra verció m.ha encantat!!! La meva Marieta baixava al carrer a fer l.encàrrec de la mare ,i a la plaça del poble es trobava als amics que la cridàven per a que juguéssin amb ella, la Marieta es distreia i tancàven la carisseria…s.havia oblidat del encàrreg de la mare!!! Aleshores tornant a casa va veure un penjat, i va tenir la idea d.agafar.l.hi el fetge, i a la nit sentia :-“Marieeeeta sóc a la primeraaa escaletaaaaa” -Marietaaaa sóc a la segonaaa escaleeeeta…així successivament fins que quan el nen menys s.ho espera ,tot agafant.lo de cop diu: ja et tinc!!!!! Oooooo als meus fills els encanta!!!!

  • 9 de gener de 2019 at 15:05
    Permalink

    Jo ho havia escoltat prop de l’any 1960, al costat del foc on explicaven als nens unes estupendes històries de terror, capaços de traumatitzar un ruc, a Castelldefels i vaig escriure unes línies en un butlletí local, per deixar constància d’aquesta i altres històries que ara es perden amb la vida de presses moderna. En la versió de la meva infància, la Marieta agafava el fetge d’un penjat. Només Déu sap quan es va començar a explicar aquesta història

Deixa un comentari