Cançons de bressol
“Noni-nó, li diu sa mare,
noni-nó és petitó,
noni-nó, quan li cantava.
i tot era noni-nó”.
Quina sort tenen els xics que s’adormen gronxats als braços de qui els canta una cançó!
“La meva xiqueta és l’ama
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra
i la flor del taronger”.
(Aquesta és la lletra d’una cançó de bressol popular de les terres de València).
Quina sort tenir mares cantadores i pares cantadors!
“Vou-veri-vou,
vou-verivà,
sa riera corre i s’aigo no es mou”.
(Aquesta és la lletra d’una cançó balear de llarga influència).
Amb sa veu els pares transmeten als xics el pols i l’escalfor del seu cor.
“Horabaixa post el Sol
plorinyava l’infantó.
No ploreu angelet, no,
que la mareta no ho vol.
No ploreu angelet, no,
que ton pare tampoc vol.
No-nineta, no-ninó,
una engronxada pel nin petitó”.
Les melodies i lletres de les cançons de bressol són tresors de l’ànima humana. Viatgen poc: retraten amb exactitud la manera de ser d’un país o d’un terròs. Ho va dir Federico García Lorca, que ho explicava axí: “Per descobrir l’ànima certa d’un antic poble o d’un país, abans que visitar pedres mortes d’esglésies i palaus, tasteu un dolç popular o bé escolteu la tonada d’una cançó de bressol”.
El gran poeta afegia que enlloc del món, per adormir un nadó, no es canten cançons tan tristes, amb històries tan tràgiques, com les que es canten per les terres espanyoles de parla castellana.
“Tu madre no está;
no tienes cuna;
eres pobre, como Nuestro Señor”.
García Lorca es pregunta: “Qui va inventar la cançó de bressol?”. Les mares, respon. I afegeix: les mares, però també les dides, tan importants durant segles, fent-se càrrec de la criança dels fills de famílies benestants. I les serventes i criadetes. Pageses pobres, innocents i fràgils, que a la força i per necessitat abandonen la terra i la seva gent per anar a vila, a servir.
“Duérmete, mi niño, duerme,
que tu madre no está en casa,
que se la llevó la Virgen
de compañera a su casa”.
¿I com eren aquelles mares, aquelles dides, aquelles criadetes que s’inventaven les cançons a Espanya? Molt sovint eren dones abassegades per la tristesa, la pobresa i la fatigada. Dolgudes, assetjades i desemparades.
“Échate, niño, al ron ron,
que tu padre está al carbón
y tu madre a la manteca,
no te puede dar la teta”.
Portaven el nen a collibè, l’aguantaven a la falda com qui carrega una creu molt pesada.
“Por aquella vereda
no pasa nadie,
que murió la zagala,
la flor del valle,
la flor del valle”.
Dones que eren companyes/víctimes d’homes alcoholitzats, explotats i enfonsats. Rabiosos, irats. Molt sovint absents o desapareguts.
“Todos los trabayos son
para las pobres muyeres,
aguardando por las noches
que los maridos vinieren.
Unos veníen borrachos,
otros veníen alegres;
otros decíen: “Muchachos,
vamos matar las muyeres”.
Ellos piden de cenar,
ellas que darles no tienen.
“Que ficiste los dos riales?
Muyer, ¡qué gobierno tienes!”.
A Espanya hi ha cançons de bressol que fan plorar. El nen s’amara de la pena i la frisança de la cançó.
“Este galapaguito
no tiene madre,
lo parió una gitana,
lo echó a la calle”.
Moltes d’aquestes cançons sonen pel nord de la península. Per Astúries i fins a Galícia, i baixen per les planes de Castella, fins a Andalusia. Terres dures, de molts treballs i penalitats.
“Ora, ora, niño, ora;
¿quién vos hai de dar la teta
si tu pai va no monte
y tua mai na leña seca?”.
“Crióme mi madre
feliz y contentu,
cuando me dormía
me iba diciendo:
“¡Ea, ea, ea!,
tú has de ser marqués
conde o caballero”.
Aquelles joves mares i criades havien de resistir i refer-se, per fer créixer els nadons i donar-los l’amor, la força i la confiança que els calia. Aquelles mares i criadetes havien de capgirar el món amb forces poderoses i ocultes, a base de cançons.
Vet aquí una història del que som, a través de les melodies i lletres de les cançons de bressol.
(Aquest text recull fragments de la conferència de Federico García Lorca: “Las nanas infantiles”).
