Què passa amb els noms de sants?

Vet aquí la pàgina 5 del nostre llibre Onomasticó, dedicat als noms que posem a nens i nenes. 

Hi podeu veure Santa Àgata, serena, tranquil·la, amb els pits sobre una safata. Àgata era una noia siciliana a qui van martiritzar per no haver cedit a les pretensions sexuals d’un prefecte romà. Àgata va viure al segle III, en temps de les primeres i confuses persecucions contra els cristians. 

Diversos emperadors havien manat que els membres de la nova secta havien de maleir Jesús o bé serien executats. Àgata formava part dels primitius grups de cristians, que vivien la fe amb convenciment i en comunitat. Els romans la van martiritzar i li van tallar els pits. I la tradició diu que Sant Pere, baixat del cel, la va socórrer i li va guarir les ferides. 

A la mateixa pàgina hi trobeu referències a un nom d’origen llatí, i a un altre d’origen bíblic, i a un altre que és el nom d’un continent però alhora és una de tantes advocacions de la Mare de Déu. 

L’origen dels noms és important, perquè la història dels nostres noms és la història de la nostra cultura. 

Per trobar l’origen dels nostres noms hem de resseguir la nissaga d’antigues deesses, marededéus trobades, santes i sants exemplars, dames i heroïnes terrenals, senyors de la reialesa, bisbes, eremites o cavallers… 

Tots els noms remeten a algú o a algun lloc, i tots tenen un significat. Moltes cultures  consideren que el nom ha d’ajudar a qui el porta. Ha de tenir càrrega simbòlica, ha d’aportar valor, ha d’assenyalar un camí, una direcció, un sentit.

Però durant anys i panys els nostres noms s’han anat buidant de significat, de valor i de força. Això va succeir durant el període de major influx de l’església catòlica. 

Va coincidir amb “l’imperi dels sants”. A partir de l’Edat Mitjana i durant segles, la vida dels sants va condicionar la cultura europea, i els seus noms van ser els nostres noms.  

En una campanya propagandística sense precedents, les vides dels sants van omplir pàgines i pàgines de llibres. Els seus miracles i virtuts, la seva devoció, els seus sacrificis i suplicis s’escampaven arreu per boca de capellans, doctors i inquisidors.  

Els sants s’havien de prendre com a exemple i model per suportar les penalitats de la vida i per guanyar la glòria del cel.

Així es va omplir de noms el Santoral catòlic (diu que n’hi ha registrats més de 6.500!). 

I a les fonts baptismals, i al registre civil, no hi havia manera de posar altre nom que un que hagués estat escollit d’entre els noms del Santoral. 

Però ara el Santoral s’ha quedat petit. Hem d’hagut d’ampliar-lo amb noms d’altres procedències i d’altres cultures. Perquè el món ha canviat. 

Per terra, mar i aire, avui ens arriben noms d’arreu del món. En un parc infantil, entre corredisses de menuts, podem sentir noms mitològics, o de flors, d’arbres, de rius, de muntanyes, de mesos de l’any, d’emocions humanes, de sentiments o de virtuts… També de personatges literaris, cinematogràfics o de la premsa del cor. N’hi ha d’antics i remots, o bé de déus i deesses.

Els pares són conscients que triar el nom del nadó és important. Saben que ells  posen el nom, però no ignoren que el nom no els pertany. No és per a ells. 

El nom és una mena d’herència simbòlica, i com a tal l’hem d’entregar. 

Si no fos certa, seria ben trobada l’anècdota que explica que, en fer-se càrrec de la cort, Confuci va dir: “El primer que cal fer és rectificar els noms”.

I amb noms nous, el món pot començar de nou.

Onomasticó: El Santoral català ampliat amb noms d’altres procedències. 

Per conèixer l’origen i el significat dels noms, les variants familiars i les formes que prenen en d’altres llengües. Amb el dia de l’onomàstica. 256 pàgines. PVP 10,00 euros. (Biblioteca del Cordill)