Més noms: El cas de Lleïr

Durant mitja vida tens un nom, i als 40 en tens un altre. Vet aquí un cas curiós. Un dia et despertes i descobreixes que el teu nom propi no és ben bé el teu propi nom. Aprens que el teu nom n’inclou un altre de molt diferent, més adequat a les circumstàncies de l’època, potser fins i tot més bonic…

(Ara no parlem pas del cas d’una persona que emprèn un dràstic canvi vital i de forma voluntària decideix canviar-se el nom. No, res d’això. Aquí parlem del cas poc freqüent que el propi nom o les circumstàncies socio-culturals entranyen o comporten un tal canvi).

Això li va passar al meu tiet Liceri, una persona oberta, vital, enèrgica i apassionada. 

El Liceri era molt conegut al poble. Tenia una empresa, i l’empresa es deia “Liceri”. El Liceri era paleta, es dedicava a la construcció. El logo de la seva empresa era un disseny boníssim: vuit línies fetes totes d’un sol traç, conformant un poligon irregular que remetia a la xemeneia, teulada, paviment i parets d’un casa-refugi que s’endevinava moderna i funcional. Sota aquell logo simple i potent hi havia una sola paraula: “Liceri”. Furgonetes, factures i publicitat de l’empresa mostraven aquell logo, amb el nom i el número de telèfon en helvètica.

Corrien els anys setanta i al poble van arribar les classes de català. Estàvem a les envistes de la transició democràtica. Llavors el meu oncle va descobrir que no es deia Liceri. Es deia Lleïr. 

Semblava que Liceri venia de Licerio, i en ple franquisme els padrins de fonts baptismals li havien posat Licerio, és clar. Però la família i el poble li havien catalanitzat el nom a la brava, i des del primer dia tothom li deia Liceri. “Liceri” per aquí; “Liceri” per allà. I amb aquest nom es va quedar. Durant trenta anys. L’únic Liceri de tot el poble, tu diràs.

Assabentat dels canvis, ni curt ni mandrós, en Liceri se’n va anar al jutjat. 

—Bon dia, vinc per canviar-me el nom.

—Hola, Liceri. Tens raó —li diu el secretari—. Durant anys t’hem estat anomenant malament. Tu et dius “Lleïr”. Ho pots comprovar al Santoral català.

—Però és que jo venia per registrar-me com a “Liceri”.

—Ah, no. Això no ho podem pas fer. Aquest nom no apareix al Santoral. Ho sentim molt, Liceri. Has de triar. O “Lleïr” o “Licerio”.

—Ah…, doncs, adéu.

I se’n va anar. I com a “Licerio” va seguir registrat. I pels carrers només tres persones comptades el van començar a tractar com a Lleïr. I ell no s’hi va oposar pas, és clar. 

Passats uns quants anys va tornar al jutjat, i llavors sí, llavors ja li van permetre de registrar-se com a “Liceri”. 

Ara el meu tiet està content. Continua sent el Liceri de tota la vida, però ja té constància d’uns quants nens i joves al poble i comarca que es diuen Lleïr. I n’està molt content, és clar. 

Lleïr és la fórmula que a casa nostra ha fet més fortuna entre totes les traduccions i variants de Liceri. Fixeu-vos: a més de Lleïr, trobem les variants de Lleí, Lizier, Lizer, Licer, Líser, Léser, Lliser o Lliceri.

I tot ve de Lleïr de Coserans, que va ser bisbe de Tarba (en francès, Tarbes) fa mil cinc-cents anys, i va fer vida  una zona de l’actual Arieja francesa, no gaire lluny de la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà. Aquest bisbe va morir el 548. 

Segurament els occitans que van baixar de França als segles XVII i XVIII van portar el seu nom a Catalunya. La llegenda diu que Sant Lleïr hauria arribat a ser bisbe de Lleida, però no n’hi ha cap prova. Amb tot, el sant ha quedat com a patró secundari de la capital de Ponent. 

Sant Lleïr té dues capelles dedicades a la comarca del Solsonès: una a l’Aigua d’Ora, prop de Sant Pere Graudescales, i l’ altra al municipi de La Pedra. Al Bages també n’hi ha una, a Mura; i a les immediacions del Montseny n’hi ha una altra, concretament a Sant Antoni de Vilamajor 

L’onomàstica se celebra el dia 1 de setembre, com Sant Gil i Sant Llop, per bé que hi ha zones que celebren la festa el 27 d’agost, data de la canonització del bisbe de Coserans. 

Sembla que Liceri ve de l’antic nom romà “Lycerius”. Podria derivar d’una nissaga establerta a Lícia, a l’actual Turquia. La deessa Lícia és protectora dels part i donadora de fertilitat. Hi ha qui lliga el nom a paraules gregues com “lyke” o “lykos”, i llavors el nom faria referència a la llum o al llop.

Que en quin lloc del món ha fet més fortuna aquest nom? Doncs segurament a les Filipines. Curiós, oi? 

Noms propis / santoral / sants / Liceri / Lleïr / Lliceri  / Licer / Lizer / onomàstica / Onomasticó / Cordill / Biblioteca del Cordill / cultura / etimologia /