“Anar al cel en cotxe”
El Parenostre no en diu res. Més aviat al revés: diu que “vingui a nosaltres el vostre regne”. No diu pas que hi haguem d’anar nosaltres, al cel, i menys encara en cotxe.
Però aquí molta gent ha pagat per anar al cel. I el cementiri és ple de capellans, bisbes i cardenals que han repartien butlles a canvi de molts diners.
I d’aquí ve el refrany de la gent que ho deixa tot pagat per pujar al cel, ja morts, amb tota mena de comoditats.
Avui diríem: “Anar al cel en cotxe, i si és Lexus, millor”. D’antic el refrany deia d’anar-hi “en carro envelat”, és a dir, en carro de dos eixos, tibat per cavalls, entapissat amb seients encoixinats, i amb vela o toldo (no fos cas que plogués o que el sol cremés).
És així que la gent rica moria deixant un gavadal de misses pagades, amb cor de veus llatines i quilos de cera cremant.
Fins que va arribar en Pau Riba i li va dir al taxista que ell ja no anava al cel, però que no es posés trist i que es quedés els diners. Ho va dir ell!, bo i tenint el taxi pagat…!
I dient això se’n va anar a peu, xino-xano: trontollant…, potser, errant…, i bon tros sol, quasi de cert… Que potser és de les poques maneres que hi ha de fer el camí espiritual.
