Penjats

Segles passats, parlar de “penjats” era parlar d’ajusticiats. Als reus, se’ls feia un judici (a vegades un sumaríssim i a vegades ni això) i se’ls penjava de la forca, a la plaça. La gent, sota el cadafal/patíbul, cridava, xiulava, reia, plorava, picava de mans…

D’aquella llarga, densa i trista història, al nostre llenguatge n’ha quedat un embarbussament que sembla surrealista, joganer i innocent, però que potser no ho és tant.

El sabeu prou bé, és aquell que diu: “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”.

Per alguna cosa, hi ha gent com en Joan Manuel Serrat que l’acaba així: “Si el penjat es despenja, es menjarà els fetges dels setze jutges que l’han jutjat”.

Després, i durant un temps, la paraula “penjats” s’ha reservat per a descriure persones marginals, mal adaptades a la societat, sense un rumb vital clar…, persones que es troben desorientades o mal encaminades…

Vet aquí els penjats. S’entenia que tota aquesta mena de “penjats”, penjaven d’una soga: una bona corda gruixuda, ben trenada, i que penjaven en el buit. Una situació irreversible, terrible, trista, molt i molt trista.

Però hi ha persones i coses que no pengen d’una soga ni d’una corda sinó que pengen d’un fil. El que penja d’un fil són persones, coses o situacions que es troben en un estat d’inseguretat, inestables… Persones que potser perdran la feina. Coses que potser no seran o accions que no es podran dur a terme… Perquè el fil és dèbil i es pot
trencar…, però la persona o la cosa cau a terra, rebota, es pot alçar i reprendre la vida. Perquè la vida no s’acostuma a perdre pel trencament d’un fil.

Finalment, hi ha coses que no pengen ni d’una corda ni d’un fil. Són les coses que pengen d’un cordill. El cordill aguanta, i les coses fan patxoca. Com les llonganisses… I com l’Almanac del Cordill.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *